Ho deia Tagore … “les paraules només arriben al cor quan han sortit del cor”. No hi ha dubte que a tots i totes ens agrada que se’ns reconegui des de la sinceritat del que som, el que tenim o el que fem. Des que som petits ho necessitem. És un aliment imprescindible per al nostre creixement. Sens dubte, si el metro és la unitat bàsica de la distància, el reconeixement ho és de la motivació. En Anàlisi Transaccional, teoria de la personalitat en la que estic embarcat des de fa uns anys, i que té com a objectiu deixar-nos entreveure l’estat de les nostres relacions amb nosaltres mateixos i també amb els altres, al reconeixement se l’anomena carícia, i aquestes les vam rebre des d’edats molt primerenques.
Aquestes carícies de les que parlava el psicòleg Claude Steiner, indispensables per a la nostra supervivència, poden ser positives o negatives, i s’arriba al punt que és millor rebre carícies negatives que no rebre-les. ‘Si !!! I si no, només cal veure a aquest infants cometent entremaliadures que el que busca és que li “reconeguin”. En base a elles, a totes les carícies que es reben, un tindrà una imatge de si mateix en funció del saldo de positives o negatives que hagi adquirit. La carícia positiva és aquella que sent física, psicològica o social t’aporta emocions agradables i de satisfacció i per contra les negatives t’aporten aquestes emocions més desagradables. A ningú se li escapa que som el que “mamem” i l’ésser humà tendeix a donar-se el mateix reconeixement que ha rebut en el passat i no contents amb això, “lliurem” als altres el que hem rebut.
Diferents tipus de carícies existeixen. D’una banda hi ha les positives incondicionals que són les que es donen pel que ets i les condicionals positives, que són les que rebem en forma de “premi” per un determinat comportament positiu. El problema és quan aquestes no les rebem ni en pintura i que provoca tenir una manera de fer que provoqui càstig. Ja sabeu! L’important és rebre alguna cosa, i aquí es troben les condicionals negatives. Però vam arribar a el pitjor, que és quan no es rep res de res i llavors hi ha les carícies incondicionals de llàstima, que és quan es produeix la autolesió per aconseguir compassió i llàstima.
Posa’t en marxa ja! Aprèn a donar carícies sinceres i espontànies, demana-directament, accepta carícies sinceres, rebutja les que et fan mal, i sobretot aprèn a donar-te tu mateix, ¿i perquè no? Dedica 5 minuts al cap del dia a reunir-te amb tu mateix i pensa quantes carícies has donat avui sense esperar res a canvi? I també quantes haguessis pogut donar? Tenim feina!
Comparteixo un vídeo d’aquests que et fan reflexionar …
Us desitjo un feliç dia! Ens veiem a facebook, Twitter o a Linkedin…!!! I si voleu likear, retweetear i sharear, no el dubteu…! jo agraït!
