Seguint el fil de l’anterior post, Donar el que em sobra o donar el que em fa falta, hem de reconèixer que aquest anar per la vida com pollastres sense cap continu com deia aquell, fa que anem sens dubte per aquest costat fosc de la nostra personalitat, quan segurament som molt més que això, que aquesta reactivitat contínua amb la qual ens enfrontem davant els problemes que tenim en el nostre dia a dia. I és que ens falta molt d’aquesta proactivitat que sempre hem escoltat però que no ens parem a pensar que és i molt menys a portar-lo a la pràctica. De vegades dic en els meus cursos allò de que a la vida hi ha coses que pots controlar, que depenen de tu, també hi ha coses que pots influir (si vols que el teu fill es faci el llit, dic jo que pots influir … d’una manera eficaç ) i en la vida, hi ha coses que tu no pots canviar, que és impossible que ho puguis fer. El curiós del tema és que en moltes ocasions ens trobem amb aquestes persones que en el seu caparró estan tots aquests pensaments de coses que no pots canviar, tots aquests pensaments o preocupacions remugants que t’incomoden i que t’impedeixen, sense cap dubte ser proactiu en allò que si pots canviar que és allò que depèn de tu, allò del que si et pots ocupar i no preocupar.
“L’experiència no és el que et passa, sinó allò que tu fas amb el que et passa” A. Huxley
Em ve al cap un petit conte que té molta relació, que deia …
“Una gran muntanya cobreix amb la seva ombra un petit llogaret. Per falta de raigs solars els nens creixen raquítics. Un bon dia els vilatans veuen al més ancià d’ells dirigir-se cap als límits del poble, portant una cullera de pisa a les mans.
-A on vas? -li pregunten. respon:
-Vaig a la muntanya.
-Per què?
-Per desplaçar-la.
-Amb què?
-Amb aquesta cullera.
-Estàs boig! Mai podràs!
-No estic boig: sé que mai podré, però algú ha de començar. ”
Són dos estils de vida. Aquests que han decidit controlar i dirigir la seva vida prenent decisions i que saben el que volen i estan cada dia lluitant i d’altra banda aquests que prefereixen que la vida passi, que prengui les decisions per ell o ella i que prefereixen deixar les coses per demà perquè ara estic bé o estar permanentment complaent als altres perquè fa temps els van dir el que havien de fer i clar, “jo no els puc fallar” …
I tot això es porta en el hardware de la persona. Segurament es tracta d’intentar educar els menors des d’un bon principi a aquesta proactivitat tan necessària on l’infant es converteix en el protagonista actiu del seu desenvolupament. Ell o ella són els responsables del que els passa, dels seus propis errors i del seu corresponent aprenentatge, d’evitar aquesta dependència tan còmoda dels altres, i nosaltres de donar suport al desenvolupament de la seva autoestima deixant que tinguin confiança en les seves capacitats.
És un ser amo o ser esclau, és un emprendre o reaccionar al que et passa, és un manar o obeir, és un prendre les regnes definitivament i posar-te en marxa en això que sempre has somiat i enviar a prendre pel vent a aquesta zona de confort, aquesta zona on sempre t’has trobat tan còmode.
I tu! manes o ets esclau? …
Us mostro un vídeo del col·lega Víctor Kuppers en què parla amb humor d’aquesta proactivitat de la qual parlo …
Us desitjo un feliç dia! Ens veiem a facebook, Twitter o a Linkedin…!!! I si voleu likear, retweetear i sharear, no el dubteu…! jo agraït!
