Fa uns dies complia anys, 47, que ja són uns quants … (s’admeten felicitacions!). Em trobo amb persones que em diuen que sembla que tingui menys, que et conserves (són bona gent, sens dubte!). Segurament hi ha altres que pensaran just a l’inrevés però no ho diuen. Cal quedar bé !. Però us he de explicar un secret. Els primers tenen raó, ja no només que sembli que tingui menys, és que tinc menys anys dels que tinc realment. (En aquest punt, estareu pensant que m’he donat un cop i estic en estat d’alienació!). Però sí, tinc menys, bastants menys i us he de dir que no m’agrada, que m’agradaria tenir 47 ni més ni menys. Un s’ha de sentir orgullós dels anys que té i jo podria dir que ho estic …, però … M’estic enganyant? Són anys realment viscuts? No, he de dir que no del tot. Crec que no sabem viure els anys com hauríem. Em refereixo a aquest viure el moment, aquest aquí i ara, i saber gaudir-lo en la seva justa mesura. L’últim secret que us explico avui, és que estic en això des de fa un temps. Deia Abraham Lincoln, que “al final, el que importa no són els anys de vida, sinó la vida dels anys”, i això em fa recordar un bonica faula de Jorge Bucay que comparteixo amb vosaltres.
“Aquesta és la història d’un home a qui jo definiria com un buscador …
Un cercador és algú que busca; no necessàriament algú que troba. Tampoc és algú que, necessàriament, sap què és el que està buscant. És simplement algú per a qui la seva vida és una recerca.
Un dia, el buscador va sentir que havia d’anar cap a la ciutat de Kammir. Havia après a fer cas rigorós d’aquestes sensacions que venien d’un lloc desconegut de si mateix. Així que ho va deixar tot i va partir.
Després de dos dies de marxa pels polsegosos camins, va albirar, a la llunyania, Kammir. Una mica abans d’arribar al poble, li va cridar molt l’atenció un turó a la dreta del sender. Estava entapissat d’un verd meravellós i hi havia un munt d’arbres, ocells i flors encantadors. La envoltava per complet una espècie de petita tanca de fusta lustrada. Una portella de bronze el convidava a entrar. Tot d’una, va sentir que oblidava el poble i va sucumbir davant la temptació de descansar per un moment en aquell lloc. El buscador va traspassar el portal i va començar a caminar lentament entre les pedres blanques que estaven distribuïdes com a l’atzar, entre els arbres. Va deixar que els seus ulls es posessin com papallones en cada detall d’aquell paradís multicolor. Els seus ulls eren els d’un cercador, i potser per això va descobrir aquella inscripció sobre una de les pedres:
Abdul Tareg, va viure 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies
Es va esglaiar una mica al adonar-se que aquella pedra no era simplement una pedra: era una làpida. Va sentir pena en pensar que un nen de tan curta edat estava enterrat en aquell lloc. Mirant al seu voltant, l’home es va adonar que la pedra del costat també tenia una inscripció. Es va acostar a llegir-la. deia:
Yamir Kalib, va viure 5 anys, 8 mesos i 3 setmanes
El cercador es va sentir terriblement commocionat. Aquell bell lloc era un cementiri, i cada pedra era una tumba.Una per una, va començar a llegir les làpides. Totes tenien inscripcions similars: un nom i el temps de vida exacte del mort. Però el que el va connectar amb l’espant va ser comprovar que el que més temps havia viscut amb prou feines els onze anys … Embargat per un dolor terrible, es va asseure i es va posar a plorar.
El cuidador del cementiri passava per allà i s’hi va acostar. El va mirar plorar durant una estona en silenci i després li va preguntar si plorava per algun familiar.
– “No, per cap familiar”, va dir el cercador. “Què passa en aquest poble? Quina cosa tan terrible hi ha en aquesta ciutat? Per què hi ha tants nens morts enterrats en aquest lloc? Quina és l’horrible maledicció que pesa sobre aquesta gent, que els ha obligat a construir un cementiri de nens? ”
L’ancià va somriure i va dir:
– “Pot vostè asserenar-se. No hi ha tal maledicció. El que passa és que aquí tenim un vell costum. Li explicaré …: quan un jove compleix quinze anys, els seus pares li regalen una llibreta com aquesta que tinc aquí, perquè es la pengi al coll. És tradició entre nosaltres que, a partir d’aquest moment, cada vegada que un gaudeix intensament d’alguna cosa, obri la llibreta i anota en ella:
A l’esquerra, què va ser el gaudit … A la dreta, quant temps va durar el goig …
Va conèixer a la seva núvia i es va enamorar d’ella. Quant de temps va durar aquesta passió enorme i el plaer de conèixer-la? Una setmana? ¿Dos? ¿Tres setmanes i mitja …? I després, l’emoció del primer petó, el plaer meravellós del primer petó … Quant va durar? ¿El minut i mig del petó? ¿Dos dies? Una setmana? ¿I l’embaràs i el naixement del primer fill …? ¿I el casament dels amics? ¿I el viatge més desitjat? ¿I la trobada amb el germà que torna d’un país llunyà? Quant de temps va durar el gaudir d’aquestes situacions? ¿Hores? ¿Dies?
Així, anem anotant a la llibreta cada moment que gaudim … Cada moment.
Quan algú es mor, és el nostre costum obrir la seva llibreta i sumar el temps gaudit per escriure-ho sobre la seva tomba. Perquè aquest és per a nosaltres l’únic i veritable temps viscut.
I tu! Quants anys tens?
Segur que per viure amb intensitat els anys que tenim, cal viure des de la consciència …
Us desitjo un feliç dia! Ens veiem a facebook, Twitter o a Linkedin…!!! I si voleu likear, retweetear i sharear, no el dubteu…! jo agraït!
