Ja sabeu que som emocions contínuament. Tot el que pensem i fem ve precedida d’una emoció que estem vivint. Deia Nietzsche que els pensaments vénen quan ells volen, i no quan nosaltres desitjaríem.
Totes les emocions són importants i les necessitem i per descomptat, em nego a pensar que hi ha positives i negatives, són adaptatives. Sí, potser alguns són més agradables de viure que altres !. Ens fixem molt en el aprendre a gestionar aquelles més difícils de viure com la por, la tristesa i la ira, però què hi ha de la gestió de l’alegria? Ai! Sembla com si fos la gran oblidada ‘Així ens va per la vida quan no sabem viure-la des l’excel·lència !.
L’alegria és aquest estat que ens produeix aquesta excitació que et produeix plaer interior. Si un es preguntés quin és l’origen de l’alegria arribaria a la conclusió que és tenir la sensació de guanyar alguna cosa. Guanyar un benestar interior que pot estar produït per que el teu equip “ha guanyat un partit”, per tenir un fill, per veure després d’anys a aquell amic que fa temps que no veus, per les bones notícies que et puguin donar … etc. Diuen que d’aquestes (de les alegries) en el nostre dia a dia hi ha poques, i no dubto que no les hagin en excés en els temps que corren però per sobre d’aquesta opinió, crec més en què no les sabem viure o no ens donem compte o no aprenem a assaborir-les en la seva justa mesura. Però afegiria una tercera causa. En aquesta societat que estem creant d’individualisme exacerbat, ¿no serà que no trobem a persones a les quals poder compartir el que estàs sentint? Sí, definitivament l’alegria està molt bé sentir-la però necessita d’alguna cosa imprescindible com totes les emocions i és compartir-la, perquè si no es queda en res.
L’alegria es contagia i provoca entusiasme, optimisme i ganes de viure, però ¿compte! És possible que et mirin amb cara d’estranyesa Què li passa a aquest? Ens hem acostumat a una vida amb persones amargades per qualsevol cosa que mostren cares llargues i que es passen tota una vida criticant als altres per això i per allò altre, i que en lloc de compartir aquesta alegria que t’estan transmetent senten tot el contrari , aquesta ràbia que els corroeix i que els impedeix estar bé amb un mateix. On hi ha ràbia no pot haver alegria. I arribats a aquest punt seria bo distingir entre aquesta falsa alegria, que és la grotesca i del mal gust, i l’autèntica, que és l’espontània, que és la que sorgeix de dins.
Finalment, m’agradaria explicar una cosa que ens passa molt sovint per fer una petita reflexió. Us sona aquest nen que li costava treure els seus estudis amb notes brillants ia casa això era fonamental pel que li insistien una vegada i una altra més perquè li posés obstinació a esforçar-se … .¡i ell ho va fer!. Al cap d’uns mesos va tenir un examen de matemàtiques en què sorprès ell, perquè no s’ho acabava de creure, va treure un 10. Oh, quina alegria! No hi cabia en si mateix de la felicitat que li va produir aquest esforç que al final va resultat. Trobant-se en un dels passadissos de l’escola i davant del tauler de notes, va mirar a l’esquerra del passadís i també a la dreta per si hi havia algú al qual explicar aquesta alegria, i no, no trobava a ningú. Tot d’una se li va acudir que podia trucar a la seva mare pel mòbil i explicar-li el que estava sentint en aquell moment … -Mare !!!!!! No t’ho creuràs, he tret un 10 en mates !!!!!!! Al que la seva mare li va contestar -Doncs molt bé fill, segueix estudiant que demà tens 2 exàmens més i no et pots descuidar. El xaval es va quedar capcot, era conscient que aquell dia era el seu dia i també tenia consciència de que l’endemà tenia dos exàmens però per a ell aquest moment era el seu moment. Va sortir de l’escola i es va trobar a 2 amics i no va poder contenir-se el poder comptar seva nota excel·lent. Els seus bons amics, com no podia ser menys, el van felicitar i així d’aquesta manera es va poder tancar aquesta emoció que necessitava d’altres per poder viure-la en la seva justa mesura.
Hi ha famílies que es pregunten allò de perquè els meus fills que ja s’han fet grans no comparteixen amb nosaltres els seus moments, i la resposta és fàcil. Molts d’aquests moments segurament són de felicitat per coses que els han passat, però potser aquestes famílies no van ser bons receptors del compartir alegries quan els fills eren més petits, i el costum fa finalment un hàbit que costa de corregir. Definitivament el comparteixen amb altres que si tenen aquest do d’escoltar i de rebre el que li estan explicant.
Què us sembla el vídeo de la setmana?
Us desitjo un feliç dia! Ens veiem a facebook, Twitter o a Linkedin…!!! I si voleu likear, retweetear i sharear, no el dubteu…! jo agraït!
