Últimament escolto cada vegada més la proliferació de pseudoteràpies que et diuen allò de curar el que et costa curar. Sempre he pensat que no és la fletxa en si, sinó que depèn de l’indi que la tiri. Si a algú li va bé, jo no sóc qui per dir que aquesta teràpia no funciona. El meu cansament ve per la publicitat que es fa en alguns casos i que convida a pensar a aquesta persona baixa emocionalment al fet que el seu problema es soluciona en un pim pam, i si no és així, és que no vas posar tot el que s’ha de posar per solucionar-lo. Vamos, que la culpa és teva! Crec que el coaching té el risc de convertir-se tristament en una pseudoterapia a ulls dels altres per la mala praxi d’alguns. Si! Al pas que portem, el coaching morirà d’èxit. No hi ha dia que no vegi nous cursos de coaching en alguna especialitat (la paraula ha de ser cridanera encara que el significat no ho entengui ni el que la va inventar). La cosa és simple! Quan vulguis vendre els teus serveis de coaching, n’hi ha prou que li afegeixis algun terme que pot ser per exemple, neuro, energia, holístic, quiro, bio..etc. Si a sobre el poses en anglès ja és la “repera” i si m’apureu i perquè encara quedi millor podeu posar que el vostre coaching ho vau estudiar a Wisconsin i que el ponent va ser John Michael Forester (M’ho he inventat però sembla que és dels Forester de tota la vida). Quantes vegades he pensat que si en lloc de Carles Marcos, el traduís i el meu nom fos Carl Marx o alguna cosa semblant, el que vendria … o no!
Si! Definitivament reconec que em poso malalt, i la cosa empitjora quan llegeixes aquestes propagandes de “vende humos” que insisteixen en ¡que et canviarà la vida! i que si vols pots! (diga-li a un depressiu!!!). Encara recordo quan em vaig apuntar a aquell màster de coaching fa anys amb la intenció de saber de què anava això. En aquell temps treballava (com sabeu alguns… en un centre de menors amb xavals) i va ser un dia que sortia del centre algo estressat. Recordo que la meva primera sorpresa va ser veure que qui s’havia apuntat al curs, pràcticament ningú era del món que m’imaginava que serien, psicòlegs, pedagogs, mestres … etc. El curs, he de reconèixer que em va encantar i vaig descobrir una gran eina de comunicació però que s’havia fet professió i que per estudiar-lo no calia saber de psicologia. Benvinguts!!!. Amb el pas del temps crec que hi ha alguna cosa que falla i que se’ns va de les mans. El coaching no és una professió regularitzada, es a dir que no hi ha un col·legi de coaches oficial, de manera que surten coaches per sota de les pedres per haver estudiat un curset de coaching en “neurociència espacial alhora que emocional”. Uff! Quina mandra! Crec que en alguns casos, no en tots, hi ha gent que s’aprofita d’aquesta societat en crisi on la gent està cada vegada més necessitada emocionalment.
Sempre m’ha semblat curiós algunes diferències que fan alguns “col·legis o associacions” per separar psicologia del coaching, per sentir-se diferent. Moltes d’elles venen molt bé, però existeisen uns dubtes molt raonables. Vegem algunes
-En el Coaching el client és el que decideix el seu propi camí i no se li diu al client el que ha de fer. (Home! això depèn de si el psicòleg és més o menys directiu.)
-En el Coaching no es busca en el passat i només se centra en el futur. (Vamos! que en el coaching no et preguntaràn pel que va passar en el transcurs de l’última setmana, i tots els psicòlegs del món mundial es recreen en la teva infantesa i no et parlen del demà!)
-Un psicòleg extraurà el negatiu mentre que el coach traurà el positiu (que xungos són aquests psicòlegs) o per no dir allò de que la teràpia durarà anys i el coaching en un mes estàs llest. (Tonto l’últim)
He de dir que conec coaches, amics meus, molt bons però que molt bons. Ai! Però flaco favor fan altres que diuen ser-ho. Al segle XXI, segle cada vegada d’aparentar el que un no és, i amb la que està caient, un prefereix fer un procés de coaching perquè és el més “fashion” del món mundial i és de persones guapis, en lloc d’anar a un psicòleg si tens algun problema que en el fons ve del hardware que t’impedeix avançar. I aquí està el problema! Obviant a tots aquests coaches bons, i molt bons que conec, et trobes amb persones que per mantenir al client aferrat a tu fan una mala praxi des del seu desconeixement de l’àmbit de la psicologia, i sense saber potser que estan tractant amb una persona que té una depressió o una ansietat molt avançada. Ho sento, em produeix tristesa!
A tot això, jo reconec que sóc un mal coach. Ho sento, jo no em puc quedar simplement amb la pregunta i l’escolta, m’agrada (en català hi ha una paraula que m’encanta que és “sacsejar”) remoure, cridar, motivar, dubtar i també en alguns casos, donar consells perquè vagin per un determinat camí (tot i sabent que potser no és el correcte) però que d’això trauran un aprenentatge molt vàlid, i en el fons m’agrada utilitzar la unió de la psicologia amb el coaching.
Però tot i això, segueixo pensant que ja m’agradaria ser un bon coach que té aquest do d’ajudar a plantejar-se un objectiu, saber escoltar i preguntar vi respectar la seva professió, com els bons amics que tinc que són bons, boníssims en l’art del coaching .
Si hagués de triar un coach, m’agradaria que fos com aquest!
¡Os deseo un feliz día! ¡Nos vemos en facebook, Twitter o en Linkedin…!!! Y si queréis likear, retweetear y sharear, ¡no lo dudéis…! ¡yo agradecido!
