Encara recordo quan era més jove (una mica més del que sóc ara) que em feia gràcia quan algun amic em deia que era o treballava com “encarregat” d’algun departament. Era una paraula que donava un cert estatus … “compte, que sóc “encargao “”. Pensava jo, mira, en diuen encarregat a qualsevol cosa. Avui al segle XXI, l’hem canviat i ho hem elevat. Suposo que no era creïble el terme i diem ara, per exemple, manager. Hem arribat al punt de ser fidel a lo anglosaxó, i clar manager sona molt millor. L’autoestima de les persones sembla que puja quan diuen i pronuncien com a presentació, en qualsevol conversa, del que fan que no del que són, termes com CEO (Chieff Executive Offer) ¡toma ja !, controller, HR Business Partner, Key Account Manager …
Llegia un article fa un temps a la web Gent invencible que parlava sobre el tema i em produïa una certa gràcia aquesta frase que alguns diuen des de la seva autoestima alta …
“” Sí, jo sóc assistant category manager a l’empresa líder de distribució al detall de productes de bellesa. Col·laboro en la consecució dels objectius de venda “
Poden passar dues coses: que la ment del teu interlocutor desconnecti en la quarta paraula, o que si ha estat atent, per poc llest que sigui, pensi «tu vens colònies, cabró». “
Sens dubte quan li pugen a algú, en principi el estimar-se a si mateix augmenta ja sigui pel sou, pel status o pel reconeixement a l’esforç que li va posar a la cosa. ‘Hauria de ser així !.
La pregunta seria si la capacitat de la persona de ser, si cap, encara més proactiva també puja. No em mal interpreteu! Ser comandament és fotut i se li demana i se li ha de demanar proactivitat, és a dir pensar, crear i fer coses que els altres no fan, més que res perquè la teva nova missió com a comandament així ho requereix o hauria de ser així.
En les meves formacions, un es troba amb gent que es creuen que són comandaments i altres (no cal ser un linx per veure-ho) els veus que no s’ho creuen. “Vamos” que els falta aquesta actitud necessària per dur endavant el que fa en el dia a dia, que és per al que li paguen.
Jo, que tinc un advocat del diable molt interioritzat i particular, m’agrada preguntar i em trobo de tot. Et trobes amb persones que tenen aquesta actitud de “mestre Jedi” que supera o intenta superar tot el insuperable, però també et trobes amb els que els costa horrors. Compte! ¡Trenco una llança per tots aquests !. Als que els costa molt aquest punt de proactivitat, hi ha dos tipus. D’una banda, et pots trobar amb els quals han ascendit per coneixements però no per actitud per ser comandament i que el seu modus vivendi és el passo de tot i faig el que he fet sempre i com a justificació sempre queda el “jo no tinc temps” , però també et pots trobar amb els que tenen actitud proactiva i que s’ho creuen, però l’organització no li deixa, i no és la primera vegada que me’l trobo.
Si, Senyora organització!!!, si vols que els teus tinguin aquest punt de proactivitat que exigeixes, dóna’ls sobretot temps, espai i forma perquè puguin planificar, formar, gestionar, delegar, liderar, dirigir, organitzar … etc, i he arribat al punt de creure que en alguns casos quan faig formació no és qüestió de “zona de confort” (és que no tinc temps), és que realment no tenen temps.
Acceptant que ser manager és més que “encargao”, i assumint definitivament que l’anglès “és lo más”, donem-li valor si no tindrem el de sempre i el mínim és que a aquest manager se li dongui temps i espai per ser proactiu i si no és així … li diem definitivament “encargao” o “sènior piltrafilling”, que ja posats …
Us passo un vídeo interessant sobre lideratge …
¡Os deseo un feliz día! ¡Nos vemos en facebook, Twitter o en Linkedin…!!! Y si queréis likear, retweetear y sharear, ¡no lo dudéis…! ¡yo agradecido!
Foto de Pixabay. Mediamodifier
