No aixequis la veu, … millora el teu argument !, no ho dic jo, ho va dir Desmond Tutu i és que fa uns dies parlava amb un amic del bonic que és parlar des del que sents quan vols transmetre alguna cosa amb força. No hi ha color! Parlar des del que sents és parlar sense embuts, sense intermediaris, sense diaris que et diguin el que!, i per descomptat no des d’aquestes creences que has interioritzat a la tele o des del discurs d’algun referent que puguis tenir. Al final es tracta de despullar-se i de dir el que un creu o pensa amb totes les emocions immerses i no confondre-ho amb parlar des de l’emoció desbordada per defensar un determinat argument racional après dels altres. És difícil, ja ho sé !. Sens dubte transmets molt més als altres i et veuen molt més a prop quan t’equivoques o quan les teves incoherències surten a la llum, i potser aquestes vergonyes que les tens ocultades sorgeixen i llavors t’adones que no passa res.
Però som el que som i ens han format d’una manera que sembla que no podem dir coses que no provinguin des de l’amor més profund a les persones amb les que parles, perquè hem arribat a la falsa conclusió que quan parles amb el discurs après i “convincent”, dónes aquesta impressió de triomfador i de tenir les coses clares, quan si del que es tracta és que t’escoltin, potser l’únic que està escoltant ets tu a tu mateix.
A ningú se li escapa que tot això és el resultat d’aquesta educació rebuda que ve donada pel aparentar, pel voler ser més o per aquesta seguretat en si mateix elevada a l’enèsima potència que no permet el titubeig, el permetre un espai i temps per poder dubtar. No !! Les coses clares i en qualsevol tertúlia que es preï has de mostrar aquesta posició de persona que sap el que vol en tot moment. ¡Permeteu-me que em rigui !! I és que no ens permetem treure’ns la màscara, no sigui que ens vegin qui som.
En un món on sembla que les coses són blanques o negres argumentades sempre des de la raó, quan vols defensar un gris només cal fer-ho des de l’emoció, i al final no es tracta de si el teu argument “guanyarà” o no, és simplement la pau que sí que guanyaràs en la teva vida quan dius el que penses, el que creus o el que sents, verbs que utilitzem molt poc llastimosament en la nostra vida fastigosament racional.
Sens dubte aquesta comunicació emocional de la qual parlo ajudaria molt i molt al fet que els que tens al costat per que puguin empatitzar amb tu, evitaríem també molts conflictes del nostre dia a dia, perquè es tracta de ser autèntics que no perfectes, ¡¡¡i si !!! Per a això potser hem de plorar, equivocar-nos, demanar perdó o simplement mostrar el que sents quan parles.
Jo estic en això, des de fa un temps, i sens dubte els resultats són immillorables. Aquest plorar perquè toca, perquè ho sents en aquell moment, aquest “jo pensava a però ara penso b” i aquest demanar perdó perquè toca, així sense més, és d’allò més terapèutic que he experimentat en els últims temps. Us animo a això!
Us proposo un vídeo una mica antic ja vist en aquest blog, d’un personatge entranyable que em va captivar com parlava i que em sembla un exemple de comunicació emocional i que conqueria sens dubte al que tenia davant. Ja m’hagués agradat que fos el meu profe!
¡Os deseo un feliz día! ¡Nos vemos en facebook, Twitter o en Linkedin…!!! Y si queréis likear, retweetear y sharear, ¡no lo dudéis…! ¡yo agradecido!
Foto de Pixabay. www_slon_pics
